EDICIÓ 2023
REPORTATGE
ROSSEND LLURBA
ROSSEND LLURBA I LA CONSTITUCIÓ DEL MUSIC-HALL CATALÀ
JOAQUIM ARMENGOL ROURA
per Proscènium
El petit Rossend Llurba arriba a Barcelona amb la família el 1894, quan tenia set anys. Provenia del Vilosell, a la comarca de les Garrigues, just al límit de la Conca de Barberà. La família s’instal·la al Poble-sec, espai mític, al número 16 del carrer del Roser. Hi va viure cinquanta anys, i no se’n va moure. Amb quinze o setze, mostrant la vena poètica típica de l’edat, va publicar uns primers versos al setmanari La dida. Diuen que va treballar força temps en una fusteria del carrer d’en Fontrodona. L’olor de la fusta i l’ambient devien inspirar-lo fortament perquè amb divuit anys ja col·labora en el setmanari de caràcter catalanista radical La Tralla, que va aparèixer a Barcelona l’octubre de 1903, sota la direcció de Domènec Fornés. La Tralla va patir nombroses denúncies per la causticitat dels seus acudits i articles. De fet, el setmanari va ser clausurat per les autoritats el gener de 1907, i alguns dels seus redactors van ser empresonats. Cal recordar que Llurba va mostrar sempre una catalanitat molt conscient i vindicativa. El 1912, l’any que naixia la Mancomunitat de Catalunya i Prat de la Riba engegava projectes cabdals per al desenvolupament cultural i lingüístic de Catalunya, ell escrivia conscient de la necessitat de forjar, en els teatres de caire frívol, un music-hall parlat i cantat en català:
“No hi heu pensat mai, amics meus, en la victòria que representaria per la nostra raça, la constitució d’un music-hall català? Jo crec que aquest gènere d’art alegre i deliciosament captivador, faria un gran bé dintre les nostres costums un xic massa austeres i donades al transcendentalisme. És cert que el nostre caràcter no s’és donat gaire a aquestes menes de frivolitat, però jo us ben asseguro que el dia que sapiguem despendre’ns de certs convencionalismes que forçosament ens fan apàtics davant la manera de sentir d’altres pobles tan cosmopolites i un xic galants que el nostre, la causa santa de la nostra pàtria haurà donat un gran pas.
Immoral?… No: no ho penseu. Jo crec que tot allò immoral és allò lleig, i voleu dir-me quina lletgesa hi ha en el somriure picaresc d’una cupletista graciosa, de llavis rojos i mirada abrusadora? Oh! Jo conceptuo, molt més lleig, i per tant immoral, un coll de dona extremadament tapat, que no pas amb un escot i mostrant la blancor de les seves carns a la voracitat dels vianants qui passen i tenen la sort de contemplar-lo!
No siguem hipòcrites. Qui més qui menys pensa el mateix que jo, que seria una bella cosa el saber que entre aquestes estrelles de carn que van pel món escampant la gràcia dels seus moviments i la dolcesa de les seves cançons, n’hi ha de catalanes: no sé per què em ve a la punta de la ploma el record de la Lluïsa de Vignè i l’Amàlia Molina vestides amb l’indument típic de nostra terra i cantant:
A la voreta del mar,
n’hi ha una donzella…”
El 1909 escriu per a la revista de la Societat Recreativa La Igualitària, signant alguns articles amb el pseudònim “Pierrette”. Un any després estrena la seva primera peça de teatre Festa completa, al Teatre Asiàtic. I entre els anys 1911 i 1915, amb Antoni Castells Casas, fan uns quants cuplets i un parell de sarsueles: La cançó de l’ambulant (1911) i Una apuesta galana (1915). Entremig col·labora amb una revista teatral anomenada De tots colors, amb secció fixa: Ecos del Paral·lel i Del bulevard Paral·lel. L’any 1913 estrena el seu primer cuplet: Los impertinentes mágicos, també amb música d’Antoni Castells. Aquest primer cuplet té un cert ressò, especialment en el Papitu, perquè el setmanari va fer-ne una paròdia en català anomenada Amb la meva ullera… Això entrava en la normalitat del país, abans d’existir el primer cuplet català van existir les paròdies catalanes dels cuplets castellans, coneguts sobretot al Papitu, sota la ploma de l’inclassificable Francesc Pujols. L’humor i l’esperit català lligava més per a paròdies de cuplets que no pas per fer-ne de seriosos. I és que, com sabem, a Catalunya la paròdia és un impuls creatiu fenomenal. El mateix podem dir de la sarsuela catalana que neix a mitjan del segle XIX, a partir d’una paròdia o gatada que fa Frederic Soler d’un drama anomenat La campana de la Almudaina de Juan Palou i Coll (1859) i que el gran Pitarra titula L’esquella de la torratxa, amb música de Joan Sariols (1864). Els anys que van del 1917 al 1920 són formidables per a Llurba, escriu el primer cuplet per ser cantat en català: La Font del Xirineu, popularitzat per Raquel Meller; i Besos fríos, el cuplet en castellà que més fama i rendiment li dona. La música és de Modesto Romero. No hi ha dubte que el cuplet animava la vida frívola de Barcelona; però, de fet, sorgeix d’unes necessitats a la vegada artístiques i patriòtiques. Segons Miquel Poal Aregall en El llibre del cuplet català (1919), el cuplet havia nascut de les mans d’un poeta obscur que signava amb el pseudònim de Biorito: Toribi Torrents i Rourell. Ara bé, segons la col·lecció quinzenal Coses de Catalunya, nasqué de les mans de Rossend Llurba. El cuplet va ser presentat com un tipus de cançó frívola, una mena de cançó escenificada, un monòleg de tipus amorós posat en boca d’una noia, que barrejava el bon gust amb la malícia; tot i així, era considerada una obra d’art capaç de remoure els instints patriòtics del poble. De fet, era una manera d’interessar els catalans per les coses pròpies. Llurba, irònic i astut, va atribuir directament a Déu l’autoria del cuplet i va definir els seus trets més significatius d’aquesta manera:
“Un bon dia, Déu, que contemplava des de la Glòria la terra catalana, s’adonà que, a la felicitat d’aquesta, li faltava una cosa: dolces cançons de picardia, articulades en un ambient de correcció. I per què tot quedés ben fet, decidí de crear el cuplet català. Tragué, del cor mateix de Barcelona, dos elements: la flaire i la formosor. I els ajuntà amb la suau dolçor dels llavis rojos d’una noia. Així gràcies a la fusió d’aquests ingredients, el gènere va assolir una notable difusió:
Al cor del poble tot seguit
hi entra el cuplet amb tant delit
i prengué al punt tanta volada,
que per les places i carrers,
dintre els despatxos i tallers
oiréu sempre sa tonada”.
És Llurba, però, qui amb la seva dedicació intel·lectual dóna més amplitud cultural al cuplet quan parla “d’aquest gènere delitós dintre l’ambient dels teatres on es cultiven les varietats, posant, així, una guspira d’art i de catalanitat, sobretot, en llocs on aquests dos sentiments hi eren poc menys que desconeguts”. I destaca que:
“Catalunya pot estar-ne satisfeta d’aquest expandiment de la cançó nostra, per quant fins ara únicament ens era possible oir cantar en nostre idioma a cors i a orfeons, mai tan assequibles per a popularitzar les notes de llurs cants com els teatres on es cultiva el gènere frívol, i que, precisament per aquesta mateixa frivolitat, és com els públics de totes menes ho acullen amb major complaença. Felicitem-nos (…) de que una cosa tan minsa hagi obtingut que infinitat d’artistes castellanes i estrangeres estudiessin el català a l’objecte de donar a conèixer als seus públics respectius les nostres cançons frívoles, les quals, en realitat, no representen altra cosa que una de les diferents modalitats amb què ha de comptar el nostre teatre nacional per a ocupar el lloc que, en justícia, li correspon”.
Els anys 1924 i 1925, en canvi, resulta una època tràgica per Llurba, per causa de terribles desgràcies personals. Moren les seves dues filles (Trinitat i Isabel), la seva mare i gairebé ell mateix per culpa del tifus. I poc després mor també el seu pare. El 1928 apareix la coneguda revista El tango de moda, gràcies a la seva empenta. Llurba hi col·labora vivament i n’acaba essent el director. Però tot canvia l’any 1936, amb la Guerra Civil. Els homes se’n van a lluitar i no pas a divertir-se al Paral·lel. La guerra comporta la precarietat. El 1937 trobem Llurba fent d’arxiver d’obres teatrals al Sindicat de la Indústria de l’Espectacle de la CNT. Tot i els temps que corren, l’any 1939, escriu la sarsuela La Costa Brava, però només pot estrenar-la en castellà. En català ho farà l’any 1950, discretament. Com sabem, amb l’entrada dels franquistes, qualsevol intent de cantar sarsuela en català era impossible. El 1942, amb cinquanta cinc anys, empès per la necessitat, es posa a treballar d’acomodador al cinema Murillo del Passeig de la Bonanova. És evident que el fet de poder veure pel·lícules li agradava molt, en el seu dietari inèdit en dóna fe, sol apuntar-hi comentaris de totes les que veia. El 1946 és un any important perquè es publica una biografia sobre la Història del Paral·lel. Esperonat per Lluís Millà, l’amo de la històrica llibreria Millà del carrer Sant Pau, avui desapareguda, comença a escriure la seva biografia del Paral·lel. Però només se’n conserven els dos primers capítols, unes vint pàgines, això sí, sensacionals.
I la fi arriba. Rossend Llurba mor el 21 de març de l’any 1954, a causa del trencament d’un vas sanguini. Des d’aleshores, amb excepcions gratificants, silenci i oblit.
