EDICIÓ 2023

REPORTATGE

MUSEU INTERNACIONAL DELS TITELLES

Un nou tresor de les arts escèniques a Catalunya

Dani Chicano

No descobrirem la sopa d’all quan afirmem que un somni acostuma a ser l’origen d’un bon grapat d’iniciatives que acaben fent-se realitat. Un somni, concretament el de la Teia Moner i en Miquel Espinosa, és l’origen del Museu Internacional dels Titelles de Catalunya – Teia Moner de Palau-solità i Plegamans, que es va inaugurar el novembre del 2022. A partir de la col·lecció de titelles de la Teia i en Miquel i de titelles donats o cedits per altres companyies, els discurs museístic del nou equipament, el primer del gènere al nostre país, és singular perquè posa l’accent en la tècnica, més que en la cronologia o la història, sense deixar aquestes de banda. Preservar és un objectiu, efectivament, però sobretot ho són promoure i divulgar l’art titellaire en tots els seus vessants, inclòs el pedagògic i el terapèutic.

La constància, la persistència i fins i tot una dosi gens menyspreable de tossuderia són virtuts sempre necessàries per complir els somnis. La Teia i en Miquel en disposen de tot això i ja a principis dels 2000 els rondava pel cap comptar amb un espai on desenvolupar un projecte museístic relatiu als titelles on poder exposar la seva basta col·lecció. A finals dels 2000 l’ajuntament de Palau-solità i Plegamans, la localitat on viuen, va comprar un casalot situat en una urbanització a l’entrada del terme municipal, Can Falguera, i el va rehabilitar, però sense cap idea concreta respecte el seu ús. La Teia i en Miquel el tenien molt clar aquest ús, per això, quan el consistori va obrir el concurs de projectes s’hi van presentar amb el del seu museu i en van ser els adjudicataris: una concessió de 15 anys de durada, que preveu extensions. Can Falguera és una masia preciosa de tipologia primigènia catalana, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, amb l’origen al segle XIV, però amb diverses reformes al seu historial fins a l’actualitat que n’han canviat l’estructura i la fesomia.     

Entrar al MIT té quelcom de màgic. Us hi esperen un munt de figures que, en altres temps, heu vist animades i que ara trobeu gaudint d’un ben merescut repòs, ben col·locades a les seves vitrines o pedestals. Només d’entrar, a la dreta, us donen la benvinguda el Tomàtic del Club Súper 3 i la Menuda amb el seu avi Emili, protagonistes d’uns meravellosa peça de L’Estenedor, companyia de referència liderada per David Laín. És una benvinguda a un món ple de màgia, a gairebé 1.500 metres quadrats farcits de contes, d’històries i de molta, molta feina al darrera. És la materialització del somni de la Teia i d’en Miquel que, a més, s’ha convertit en la veritable casa dels titelles al nostre país ja que, fins i tot abans d’obrir el museu, i amb un ritme que s’ha incrementat després de la seva obertura, un gran nombre de companyies han donat o cedit part del seu material per tal que es preservés i servís els millor possible a completar el discurs museogràfic de l’equipament. Així doncs, hi trobem titelles de L’Estenedor, Pepe Otal, Los Aquilinos, Titelles Vergés, Badabadoc (Romà Martí), Jordi Bertran, Pelmànec (Miquel Gallardo), L’Estaquirot, La Puntual, La Fanfarra o Centre de Titelles de Lleida, entre d’altres, totes elles de referència en aquest àmbit. Cobrir aquesta necessitat és un dels objectius del museu, que vol ser un espai obert a totes les companyies del país.

“Nosaltres, al principi, no teníem pensat convertir-nos en col·leccionistes —diu la Teia Moner—  però crec que el punt d’inflexió es va produir deu fer uns 25 anys, a Charleville —s’hi celebra el festival més important d’Europa del gènere— quan ens vam trobar en la disjuntiva de comprar uns titelles a un antiquari. No teníem prou pressupost, però aleshores la Roser Vilà (Cia. 23 Arts) ens va dir que si no teníem titelles d’aquell tipus concret, la col·lecció no tindria cap valor. Doncs era veritat! Els vam adquirir i crec que va ser llavors que vam prendre consciència del que volia dir ser col·leccionista i va ser quan ens vam plantejar fer una col·lecció diferent a la que fèiem. Fins aleshores havíem exposat els nostres titelles per allà on anàvem perquè els veiessin els nens i nenes”. 

Per incorporar un titella a la col·lecció, la Teia afirma que ha de complir una condició indispensable: que el titella sigui viscut, és a dir, que tingui una trajectòria vital, una història, que expliqui coses d’ell mateix, del seu constructor, de la tècnica de manipulació i del seu país. Tot això és importantíssim”, rebla la promotora del MIT, que explica que a partir de llavors compraven amb un altre criteri, fins que el taller se’ls va fer petit. Va ser aleshores, fa 20 anys, que van detectar la necessitat de disposar d’espai expositiu per a la seva col·lecció i que la gent els pogués veure.

“Ara fa 15 anys ens vam assabentar que la masia de Can Falguera estava buida —explica Moner— i vam començar a pensar d’instal·lar-hi el museu”, va ser aleshores que el projecte va anar prenent cos. Després d’idear un projecte es van presentar al concurs convocat per l’ajuntament i van obtenir la concessió i van posar final a la sensació de pèrdua que els causava el fet d’haver de tenir els titelles tancats en capses.

El MIT disposa actualment d’una col·lecció que volta les 900 peces que van del segle XVIII a l’actualitat, 600 de les quals estan en dipòsit i la resta, que formen l’exposició permanent, omplen les diverses sales d’aquest museu, dividit en dues plantes. S’hi poden trobar peces úniques com un guinyol de Laurent Mourguet (creador del guinyol francès) del 1810 –segurament aquesta és la peça més rellevant del museu-, titelles del teatre de marionetes d’aigua Thang Long de Hanoi (Vietnam), ombres xineses de finals del 1800, puppis sicilians (declarats Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO) del Museo Internazionale delle Marionette Antonio Pasqualino, de Palerm, entre d’altres. A banda d’això, l’exposició permanent també inclou peces d’espectacles premiats de la mateixa companyia Teia Moner, que és de referència en el sector degut a la seva dilatada trajectòria, marcada per l’excel·lència i la innovació. La companyia Teia Moner, a més, és una de les residents al museu. L’altra és Addaura Teatre Visual.

Un dels àmbits als quals els promotors del museu volen donar importància és al del titella que s’utilitza en activitats terapèutiques i pedagògiques, que tenen un espai propi. Això em permet parlar d’un altre aspecte del MIT que el fa viu i dinàmic, com és l’organització de cursos i tallers de tota mena, com ara el que va impartir a final d’any el gran mestre libanès Karim Dakroub. Els titelles intervenen com a mediadors de les emocions i com a comunicadors naturals, ja que el vincle íntim amb el titella com a prolongació del propi jo fomenta un sentiment de confiança com a instrument expressiu. Però aquest dinamisme també quedarà demostrat amb residències creatives, com la que va realitzar poeta, fabulista i guionista polonès Tadeusz Wierzbicki, que en acabar la seva residència de cinc dies va presentar l’espectacle en procés titulat Un estudi en caos. Inflamacions. Un altre signe de vitalitat i dinamisme és l’organització d’exposicions temporals, de diverses temàtiques, aprofitant l’ampli fons dels que disposa el museu.

Dues plantes i moltes possibilitats

Les dues plantes de què disposa el MIT donen per molt. A la planta baixa, a més de recepció, guarda-roba, magatzem, serveis i taller de restauració, hi trobem una sala polivalent (tallers, actes, etc…), sala d’exposicions temporals, sala de les sitges (espai titellaires catalans), racó del conte i un pati i un teatre exterior magnífic per a les tardes i vespres d’estiu. A la primera planta hi ha més espai dedicat als titellaires catalans, dues sales de titelles del món, la sala Teia Moner i una terrassa on hi ha un espai lúdic, preparat per a que els infants hi puguin jugar amb els titelles. Es tracta d’un museu accessible i estan en projecte la realització d’àudio-guies en català, castellà, anglès i italià, així com la realització d’activitats accessibles pel públic amb diversitat funcional visual i auditiva.

El MIT de Palau-solità i Plegamans ja ha obert les seves portes regularment. Us aconsellem que us informeu dels horaris i que hi aneu, perquè és una visita familiar sensacional, gràcies a la varietat i la bellesa dels titelles, gràcies a l’hospitalitat dels seus promotors i a les explicacions, històries, sorpreses i anècdotes amb què en Miquel o la Teia esquitxen el seu discurs, una paraula viscuda i apassionada per aquest art dels titelles. 

Entreu aquí i ho comprovareu!

REPORTATGE

MUSEU INTERNACIONAL DELS TITELLES