EDICIÓ 2023

MOMENTS DE TEMPORADA

ENCARA HI HA ALGÚ AL BOSC

El Col·lectiu Cultura i Conflicte el van fundar l’any 2020 la periodista Teresa Turiera-Puigbó, la productora Judit Codina i l’actor i director Joan Arqué. Posteriorment, s’hi van afegir la dramaturga Anna Maria Ricart, el realitzador Erol Ileri, l’actriu i creadora escènica i visual Magda Puig, el fotògraf Oriol Casanovas i el director de fotografia Tyler Franta. Es tracta d’un equip “multidisciplinari de professionals que creu en la capacitat de la cultura com a motor de diàleg i reflexió i com a eina de transformació social”, que el 2021 va fer realitat el seu primer projecte, del qual us en parlem i us mostrem algunes imatges. Es tracta d’Encara hi ha algú al bosc, un projecte també multidisciplinari conformat per un documental, una exposició fotogràfica i una peça de teatre. 

La Guerra de Bòsnia i la violació de nenes i dones com a estratègia de neteja ètnica és l’objecte d’aquest projecte, que ha voltat per tot l’Estat i del qual també penja una activitat pedagògica adreçada a alumnes de secundària i batxillerat.

Una llàgrima li corre galta avall a una jove d’uns 15 anys, absolutament corpresa. “Això, a mi, no m’ho havia explicat mai ningú”, diu entristida. Acaba d’assistir a l’estrena de la peça teatral Encara hi ha algú al bosc. Està commoguda i les preguntes se li apilonen. Ho anirà paint. Quan arribi a casa farà les consultes pertinents a internet sobre la guerra de Bòsnia. No és necessària cap mostra més per saber que aquesta peça, bastida al marge dels temps convencionals i de les lògiques de la producció teatral pel col·lectiu Cultura i Conflicte —el projecte va començar la singladura el 2018—, es tracta de teatre necessari i imprescindible.
Les llàgrimes i l’angoixa de la jove les han provocat assistir a la denúncia de la utilització organitzada, generalitzada i sistemàtica de la violència contra les dones com a arma de guerra i de neteja ètnica, en aquest cas a la guerra de Bòsnia. Però compte, perquè aquesta és una constant en un gran nombre de conflictes, armats o no, arreu del planeta, fins i tot en contextos de pau, que ha estat sistemàticament invisibilitzada i ignorada al llarg de la història.
Només cal tenir en compte el que narren les dones immigrants que travessen el Mediterrani en pasteres, que el veritable infern no és el mar, sinó el camí previ, en el transcurs del qual són violades o objecte de tràfic; la la violència sobre les dones rohingya de Birmània o les yazidites del Kurdistan. A Bòsnia es calcula que entre 25.000 i 50.000 dones i nenes van ser violades i que tot formava part d’un pla traçat escrupolosament, malgrat que aquesta flagrant violació dels drets humans mai va ser sobre la taula de negociacions amb d’altres aspectes dels quals sí debatien les nacions implicades.
L’objectiu últim d’aquest excel·lent muntatge és fer la denúncia i involucrar l’espectador en el tema interpel·lant-lo directament. Encara hi ha algú al bosc és una peça propera al gènere verbatim -teatre documental- dirigida per Joan Arqué, amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart i construïda sobre els resultats d’una tasca d’investigació periodística primotera de Teresa Turiera-Puigbó.
La manera de fer la denúncia, no gens fàcil pel que el tema té de complex, delicat i potencialment morbós, és encertada i efectiva: donar veu a qui no la té, a les dones violades, que expliquen com van viure l’episodi més traumatitzant de la seva vida i com encara, per elles, la guerra no s’ha acabat, perquè encara hi ha algú al bosc, tal i com diu al final de l’obra la Nevenka, una d’aquestes dones, amb un riure extemporani i nerviós. Perquè no s’ha fet justícia, perquè algunes encara han de veure com els seus violadors, que eren i són veïns seus, es passegen impunement pel poble. Perquè les administracions que el 1995 van donar per finalitzat el conflicte amb els anomenats Acords de Dayton, les ignoren, la justícia del seu país també i és com si no existissin.
També es dona veu als fills i filles de les dones violades, que van ser obligades a tenir les criatures i que posteriorment van ser estigmatitzades, igual que ells. Algunes dones els van donar en adopció, d’altres els van criar amagant-los la realitat fins que ja no els va ser possible.
Tot això l’equip de Cultura i Conflicte ho aconsegueixen sense mostrar ni recrear escenes de violència explícita, només deixant parlar les dones i els seus fills, creant un espai sonor suggerent que afavoreix les intencions de la peça –obra de Pep Pascual i Judit Farrés- i esquitxant aquesta d’unes dosis d’humor negre, ideals per denunciar la hipocresia i el cinisme dels cascos blaus de l’ONU, en primer lloc, però també de tota mena d’activistes i ONG, etc, vinculats a l’aparició de xarxes de tràfic de dones i nens. Aquests intel·ligents recursos humorístic i la subtilitat, evitant recrear-se explícitament en l’horror de les situacions que es narren, eviten un col·lapse emocional que seria contraproduent.
El recurs dramatúrgic més destacable, que funciona per eliminar automàticament la distància que hi podria haver entre la platea i el que es representa a l’escenari, és el d’interpel·lar directament el públic i fer que es pregunti què estava fent l’estiu del 1992, amb la Barcelona olímpica esclatant de joia mentre al cor d’Europa, a dues hores escasses d’avió, es desenvolupava una guerra extremament cruenta. Aquest paral·lelisme, present en tot el muntatge de manera intermitent, obliga el públic, ni que sigui de manera involuntària, a empatitzar encara més si fos possible, amb aquelles dones i aquells fills i el seu patiment. Els intèrprets entren i surten dels seus papers, explicant també ells què feien aquell estiu del 1992.
La interpretació és d’alta volada. Les actrius potencien subtilment alguna de les característiques físiques o maneres d’expressar-se de les dones a les quals encarnen i que el respectable que s’ha pres la molèstia de fer el visionat del documental homònim –una de les tres potes del projecte juntament amb una exposició fotogràfica d’Oriol Casanovas- detectarà a l’instant.
Montse Esteve construeix una Milika d’un coratge infinit; Magda Puig és la impulsiva Lejla, jove filla adoptiva d’una parella de periodistes britànics i filla biològica d’una dona violada que la va refusar nounada; Ariadna Gil li sap trobar el moll de l’os a la Nevenka i Judith Farrés clava la impenetrable Meliha i també fa episòdicament d’Ajna, filla d’una dona abusada i impulsora d’una associació que dona suport a fills i filles de dones violades. Milika, Nevenka i Meliha pertanyen a credos diferents, una mesura intel·ligent per evitar maniqueismes. Òscar Muñoz té un dels papers desagraïts, el del criminal de guerra serbobosni Dusko Tadic, condemnat a 20 anys de presó pel Tribunal de la Haia.
La dramatúrgia presenta però un element estrany i es desvia de la tesi del discurs que presenta la violència sexual com a arma de guerra, quan es narra la història del fotoperiodista Jordi Pujol Puente, que va ser assassinat quan estava cobrint el conflicte. És comprensible l’afany per incloure el fet en l’obra, perquè es ret d’alguna manera homenatge a Pujol i es tracta d’una narració que podria ser objecte fins i tot d’una altra peça teatral, però a més d’allargar-la innecessàriament, erosiona la feina que s’ha fet amb anterioritat pel que suposa de desviament de l’objectiu declarat inicialment. Significativament, la història de Jordi Pujol no s’esmenta per a res, ni en el documental ni en l’exposició fotogràfica que formen part d’aquest projecte.
Existeix també una certa irregularitat en l’apartat interpretatiu amb les aparicions del realitzador audiovisual Erol Ileri, que no és actor. De les seves intervencions n’hi ha dues d’un intens dramatisme que requereixen un alt nivell d’organicitat, del que no disposa Ileri, per tal de fer-les versemblants. La intensitat i el ritme de la peça se’n senten. Ileri d’altra banda és un realitzador audiovisual de primera, codirector del documental amb Teresa Turiera-Puigbó, i en aquesta obra introdueix alguns recursos videogràfics que ajuden a explicar les diferents històries i a ressaltar-ne el dramatisme.
Res d’això, però, resta mèrits a un espectacle que va en la línia de l’avantguarda europea, del teatre verbatim que es fa a Regne Unit, però també del teatre de denúncia que fan grans creadors europeus, amb algun punt de contacte amb el suís Milo Rau (“No es tracta de retratar el món sinó de canviar-lo”). El visionat del documental no és imprescindible, però sí recomanable, abans o després d’assistir a la funció d’Encara hi ha algú al bosc, així com la visita a l’exposició fotogràfica d’Oriol Casanovas, que es centra sobretot en les dones i els fills i filles protagonistes de l’obra. Ara de gira per tot el país.

FI
Previous slide
Next slide

“No podem canviar el passat, però sí el futur, i evitar que els nens nascuts a conseqüència de les violacions de guerra siguin estigmatitzats, arreu de món“.

Ajna Jusic no entenia els problemes psicològics de la seva mare ni la dificultat de la relació entre les dues, ni el fet que no se sabés el nom del seu pare. A la majoria d’edat, ha comprès l’esforç enorme que va fer la mare per conservar la criatura, fruit de la violació d’un soldat serbi durant la guerra. Ara l’Ajna és activista i lluita contra l’estigma de les víctimes de la violencia sexual.

“Quan vaig conèixer al meu pare biològic li vaig veure a la cara que era un assassí”.

Alen Muhic va ser adoptat als pocs mesos de vida per una família musulmana de Gorazde. La seva mare el va abandonar tant bon punt va donar a llum, després d’haver estat violada per un soldat serbi. Per Alen, la guerra va començar quan va saber que era adoptat. Als 25 anys, ha lluitat per conèixer als seus pares biològics i ara ajuda a altres joves bosnians en la seva situació, a fer-se visibles.

“Teníem una vida normal fins el 18 d’abril de 1992”.

Milica Dekic, dona d’origen serbi violada per soldats croats. Viu a Vukosavlje, República Srpska. El juny de 1995 va ser retinguda en una casa de l’àrea d’Odzak amb 20 persones més per soldats membres del Consell de Defensa Croat. Va ser torturada i violada durant dos mesos juntament amb altres dones. Coneixia als violadors. Quan va acabar la guerra, va aconseguir portar-ne sis davant del jutge, però només un va ser condemnat i mai va arribar a entrar a la presó.

“Els veïns no han tornat. Tinc por. Em sento con si encara hi hagués algú amagat al bosc”.

Nevenka Kobranovik, dona d’origen croat violada per les tropes dels serbis de Bòsnia. Posteriorment va ser abusada sexualment i rebutjada pel seu marit, que havia estat detingut en un dels camps de concentració de la zona. No va poder portar mai als seus agressors davant la justícia per manca de proves i recursos.

“La primera vegada que vaig sentir a parlar de les violacions va ser quan vaig arribar al Tribunal de La Haia”.

Dusko Tadic, va ser el primer militar serbo-bosnià detingut i condemnat pel Tribunal Penal Internacional de La Haia per l’antiga Iugoslàvia. Viu a Sèrbia, on va tornar després de complir 20 anys de presó per crims de guerra i crims contra la humanitat a la regió de Prijedor. Va ser condemnat per assassinats, violacions i tortures als camps de concentració de Trnopolje i Keraterm, al Nord-Oest de Bòsnia, un crims que ell sempre ha negat.

“Quan em van dir que era la filla d’una dona violada durant el conflicte dels Balcans, no sabia ni on era Bòsnia, ni que hi havia hagut una guerra!”

Lejla Damon va néixer el dia de Nadal de 1992 en un hospital de Sarajevo. La seva mare biològica va pregar a un periodista que l’entrevistava que s’endugués el nadó, fruit d’una violació com a arma de guerra. 25 anys després, la Lejla ha conegut a la seva mare biològica i ara treballa per lluitar contra l’estigma dels nens i nenes nascuts com a conseqüència de les violacions de guerra.

“Ens sentim alliberades quan veiem un criminal de guerra entre reixes”.

Meliha Merdjic, musulmana, de Visegrad. Va ser violada amb 13 anys. La seva mare va sobreviure al centre de violacions i tortures de Vilina Vlas, a la vall del Drina. Ara, les dues lluiten des de l’associació de Dones Víctimes de la guerra a Sarajevo i segueixen portant criminals de guerra davant la justícia.

La guerra a Bòsnia i Hercegovina, el conflicte més sagnant a Europa després de la Segona Guerra Mundial, va acabar oficialment amb la firma dels Acords de pau de Dayton el novembre de 1995. Per l’Alen, la guerra va començar deu anys més tard, quan va saber que era adoptat després que la seva mare l’hagués abandonat, perquè ell era fruit d’una violació d’un soldat serbi. L’Ajna no va saber que era filla d’una violació durant la guerra fins que va arribar a l’adolescència. Als 25 anys, ha comprès l’esforç que la seva mare va fer per seguir al costat de la criatura. Per la Meliha (musulmana), la Nevenka (croata) i la Milica (sèrbia) la guerra tampoc no ha acabat.

Elles i les dones de les seves famílies van ser violades i torturades per part de tropes de diferent bandera. Tot i haver estat capaces de portar els agressors davant dels tribunals, moltes d’elles han vist com els responsables quedaven aviat en llibertat. Les institucions han tardat dècades a reconèixer-les com a víctimes i la societat mira cap a una altra banda. Quina és la justícia que busquen? 

Autora del text: Teresa Turiera–Puigbó

Documental

Aquest documental dóna veu a les supervivents i mostra la seva valentia per trencar el silenci i lluitar contra l’estigma i la indiferència, 25 anys després.

Crèdits

Dramatúrgia: Anna Maria Ricart Codina

Investigació i documentació: Teresa Turiera-Puigbò Bergadà

Direcció: Joan Arqué Solà

Intèrprets: Ariadna Gil, Montse Esteve, Òscar Muñoz, Magda

Puig, Judit Farrés, Pep Pascual i Erol Ileri

Moviment i ajudant de direcció: Carla Tovías

Música: Pep Pascual i Judit Farrés

Vídeo: Erol Ileri Llordella i Tyler Franta

Disseny d’escenografia: Xesca Salvà

Disseny de vestuari: Rosa Lugo

Disseny d’il·luminació: Sylvia Kuchinow

Fotografies: Oriol Casanovas

Il·lustracions: Magda Puig

MOMENTS DE TEMPORADA

ENCARA HI HA ALGÚ AL BOSC

EDICIÓ 2023

2024 © PROSCENIUM. Tots els drets reservats

iònic.web