EDICIÓ 2023
REPORTATGE
MOSTRA IGUALADA 2023
FIRA D'ESPECTACLES INFANTIL I JUVENIL
El poder de les històries
Dani Chicano
No deixa mai de sorprendre’m el poder transformador que té sobre el públic de qualsevol edat una història ben explicada, que li arribi, que el commogui i l’entretingui, sense renunciar a fer-lo pensar. Aconseguir-ho crec que ha de ser la fita màxima a la qual ha d’aspirar qualsevol companyia. Això, que és molt evident, va quedar demostrat en la 34a edició de la Mostra Igualada, que es va poder celebrar amb tota normalitat, fet que no passava des del 2019, per motius més que coneguts. El valor i el poder de les històries hi va quedar més palès que mai. Històries ben explicades, es clar, amb un arc dramàtic potent, o històries al darrera de les companyies, que n’expliquen l’essència, on hi ha un relat que traspua en l’espectacle que presenten. Ja veureu perquè ho dic això.
La 34a Mostra va ser la primera, des de les del 2019, que ha tornat a la plena normalitat, amb espectacles al carrer i sense restriccions, la primera en què Ramon Giné, el director, va poder desplegar sense cap mena d’obstacle el que tenia projectat. I s’hi va constatar el seu gust per les històries, que és el que més hi va haver a Igualada, tot i que no totes van reeixir. No es pot ser a tot arreu, però havent vist una vintena dels trenta espectacles programats, et pots fer una idea de conjunt força clara del que va ser la Mostra, és per això que remarco el gust per les històries.
En qualsevol fira o mostra hi ha aquell espectacle que t’emociona, que et meravella. En el meu cas vaig tard, ja que porta uns quants mesos de rodatge i va conquerir tots els premis haguts i per haver ara fa gairebé un any en la Fira de Titelles de Lleida, però l’espectacle An-Ki, de la companyia banyolina Ortiga, és d’aquells que no s’obliden. Es tracta d’una experiència teatral immersiva en que tot està mesurat al detall i de la qual no convé descobrir-ne gaire cosa, només que en el rerefons de la història hi ha la desforestació i les seves conseqüències per a la humanitat, però la manera d’explicar-la és d’una volada poètica i una força visual meravelloses, fins el punt que, durant una hora, infants i adults només viuen per seguir les aventures de l’Adja i l’An-Ki, protagonistes d’aquesta narració en la intimitat a través del gest, la manipulació de titelles i objectes, la llum i la recreació d’ambients sonors. Dins una vela hi cap un món que paga la pena visitar.
Un personatge d’Amélie
En la mateixa línia d’An-Ki i amb punts de contacte com ara el gust per la poesia, per l’artesania, per les vivències i per la creació de micromons també hi trobem Secrets, la instal·lació de Tombs Creatius amb dramatúrgia i direcció de Toti Toronell. És una altra de les experiències dignes de viure, la d’arribar a tenir la sensació màgica de ser un personatge del film Amélie, mentre jugues amb els ginys ideats per Toni Tomàs, seguint un circuit absolutament personalitzat a l’entorn i l’interior d’una iurta, en funció de l’exigua informació que has proporcionat a la Bruna a la taquilla d’entrada. I en sortir, t’endús el teu secret, que pots revelar o no. Jo ho faré: una preciosa il·lustració de Noemí Villamuza i al darrera la llegenda: “Tu que sents amb el cor, que el teu batec intens et faci ballar la vida amb l’emoció dels principis. El secret és jugar. Sempre.”
La història que hi ha darrera la companyia també pot atrapar. El Col·lectiu Mur pertany a aquesta categoria. Mur va ser el nom del seu primer espectacle, una creació col·lectiva d’artistes circenses que era una declaració d’intencions, pel seu caràcter poètic i inclusiu. A Igualada hi van presentar De tu a tu, un meravellós espectacle de circ integrador que aprofundeix en la relació que es pot establir entre dues persones, indagant sobre el que passa des d’un inici de caràcter prospectiu, fins que es fa present la confiança, la col·laboració, el desacord i un seguit d’estats possibles pels que pot travessar la relació de dues persones, que tenen el reflex en els números que se succeeixen a escena. Malabars, equilibris i humor. Un humor que ho esquitxa tot. Deliciós. Per acabar amb un número coral d’equilibri épatant. Són tots uns artistassos d’un gran nivell.
També deixa petjada el N’imPORTE quoi del pallasso Leandre Ribera i la seva troupe. Durant poc més d’una hora tots ells mostren el seu virtuosisme en l’esbojarrada representació d’escenes quotidianes, que podrien succeir darrere —en aquest cas, davant— de la porta de qualsevol habitatge. El sopar, l’estona de televisió a la sala d’estar, la neteja de la casa, el moment de planxar amb una post que sembla que tingui vida pròpia…, qualsevol situació és susceptible de ser retorçada fins a extrems hilarants amb mestratge per part d’aquesta adorable colla formada per pallassos esplèndids com el mateix Ribera, Pere Hosta, Andreu Sans, Laura Miralbés i Cristina Solé. És molt interessant observar com Leandre ha donat corda als artistes amb els que treballa per aconseguir, paradoxalment, un espectacle força homogeni i consistent. Hi pots reconèixer a cada pallasso, al seu llenguatge, treballant però a favor del conjunt. Així és més ric, així és més divertit. A França l’han vist força aquest espectacle. A casa nostra, en ocasions comptades. Potser que hi posem remei.
Un bosc per estar-s’hi
Un altre de memorable: Sotabosc, d’Inspira Teatre. Aquesta petita joia, que va ser premiada a FETEN com a millor espectacle per a primera infància, es basa sobretot, com en l’anterior espectacle KL’AA, la teva cançó —també premiat a FETEN—, en la veu, en el cant, ben treballat per Viv Manning. Durant poc més de mitja hora un bon grapat de mainada molt menuda i els seus acompanyants adults —també és important— van acceptar la invitació d’Inspira a passar una estona al bosc badant, escoltant els refilets dels ocells, veient passar algun animal i fins i tot algun personatge un punt màgic, refugiant-se de la pluja, observant el naixement de la vida que habita al bosc o jugant amb el tou de fulles que amaga un munt de sorpreses. La música interpretada a cappella per La Laia Piró, la Neus Umbert i l’Esther Westermeyer és la banda sonora d’un bosc amable dissenyat amb gust per Xavi Erra (escenografia) i Guillem Bonfill (il·luminació), que acaba envaït feliçment pel públic menut, que se’n moria de ganes, i no tan menut.
Que una història ben explicada és més útil per reclamar l’atenció del públic sobre un tema, que no pas un espectacle “militant” per dir-ne d’alguna manera, queda clar veient La casa més petita. Les Campi Qui Pugui van fer un intercanvi amb la companyia basca Yarleku, que tenia aquest espectacle en el seu repertori, i n’han fet la versió en català, dirigida també per la Rosa Díaz, que havia dirigit l’espectacle anterior de la companyia urgellenca, el memorable Camí a l’escola. A diferència d’aquest, La casa més petita és un espectacle de text que explica l’arribada tota sola de la Bettina, una nena alegre i desperta que encara no ha copsat la magnitud de la tragèdia, a un camp de refugiats, on farà amistat amb la Norma. Després d’uns inicis complicats, les dues es faran costat per superar les adversitats. Una història molt senzilla, però excel·lentment interpretada per Cristina Garcia i Aitana Giralt, que aconsegueixen que el públic surti de la sala corprès. Tant La casa més petita com Camí a l’escola aconsegueixen, per exemple, el que algun altre espectacle programat a la Mostra vol aconseguir però no reïx perquè té alguns problemes amb la dramatúrgia, com ara Indestructibles, que també parla de situacions dures d’infants en països africans, però ho fa de manera molt plana, fent només un retrat, malgrat l’atenció prestada a la posada en escena i la utilització de diversos llenguatges artístics.
Un comiat molt dur
Adéu, Jane! de la companyia Binomi (Clara Moraleda i Juanjo Marín) entra també en la categoria d’espectacles que van excel·lir en la Mostra. Els grans valors de la peça són una dramatúrgia rodona, perfecta, unes interpretacions brillants i una posada en escena ben senzilla i efectiva, que implica que ha estat molt ben pensada. Basada en fets reals —de fet, podríem considerar que és una peça biogràfica de Moraleda, amb esquitxos d’autoficció—, Adéu, Jane! explica com la Mariona, una noia de 17 anys, afronta l’extirpació d’un pit malalt. Estic convençut que ha estat una obra molt complexa, d’escriure i de posar en escena, perquè no toca només el tema d’una malaltia que no associem habitualment a una adolescent, sinó que parla també de la pressió estètica o de l’autoestima, per això és especialment remarcable el fet que, aparentment, sigui d’una gran senzillesa. No hi ha drama —no més de l’estrictament necessari— i sí molt d’humor intel·ligent imprescindible per fer-ho passar tot avall, en unes escenes que es succeeixen mantenint un ritme constant i que expliquen com la Mariona afronta el diagnòstic, els seus dubtes, les seves pors, la relació amb les companyes de l’institut, la relació incipient amb un noi i també amb la seva psicòloga; com afrontarà el futur, fins a l’extirpació de la Jane (és el nom que li ha posat la protagonista al seu pit), amb un epíleg esperançador a càrrec de la mateixa Moraleda, que és una de les intèrprets juntament amb Joana Roselló i Laura Dorca. Les tres mostren una química en escena poc comú i haig de confessar que en algun moment m’ha vingut al cap l’inici de les T de Teatre. En surts tocat, però transformat i, parlo per mi, molt més humà.
Algunes pinzellades
Quedaran en el record també L’arbre del Teneré, de La Negra, sobretot pel resultat de la seva exploració en l’àmbit del teatre d’ombres, que l’ha dut a algunes troballes remarcables; Ma solitud, un espectacle breu i de petit format en que Guillem Albà ens fa confidents de les seves facècies a través de mans i titelles de guant i de dit, que es consumeix com un petit four; la magnífica peça de teatre verbatim Solar, una estranyesa en la programació justificada possiblement pel factor de proximitat geogràfica, que aprofundeix en l’àmbit de l’energia fotovoltaica a partir d’un cas que afecta Sant Martí de Tous; Les petites coses, un espectacle perfectament afinat que es pregunta en quin moment vam deixar de jugar els adults i que, amb una dramatúrgia pròpia d’espectacles familiars, s’adreça més als adults que als infants, amb humor i una darrera escena que fa petar el cor de tots els presents i, finalment, Rouge Nord, dels francesos Cirque Pardi!, un espectacle circense i mecànic, amb cotxes, grues i cabines telefòniques, d’alt risc i a l’aire lliure amb un darrer número de funambulisme que talla la respiració.
