EDICIÓ 2023
REPORTATGE
FIRA TITELLES LLEIDA 2023
La Fira de Titelles d'El Testament, Loco i Corpus
Dani Chicano
Ja en són 34. Un any més ha estat una edició fascinant de la Fira de Titelles de Lleida, la mostra més important del gènere al nostre país. Recordarem aquesta fira per la inauguració, les ShortStories del DIRTZTheatre, i la seva clausura, el Loco de la companyia xilena Belova-Iacobelli, ambdós espectacles executats amb una tècnica impecable, ratllant el virtuosisme. Però també la recordarem pel corprenedor El Testament, de Ramon Molins (ZumZum Teatre), pel sorprenent Le Faux-Orchestre de La Mue/tte, per la nova delicatessen de la companyia El Patio, que es titula Entrañas, per l’eteri Corpus de Xavi Bobés, pel virtuosisme en la manipulació de titelles de fil de Phillip Huber a Suspended animation i per la sensacional classe magistral-espectacle del mestre del gènere, Toni Rumbau.
Només pot passar a Lleida que et rebin amb una petita ampolleta d’Eau de Marionette. És d’aquells petits detalls típics de l’organització d’aquest certamen, que converteixen l’estada dels qui anem a Lleida en una experiència memorable. Alguns dels canvis que es van introduir durant el període de pandèmia s’han mantingut i consolidat, sobretot la utilització més o menys intensiva de La Llotja que permet una millor atenció als professionals i més mitjans per a la realització d’activitats professionals i paral·leles.
La Llotja, precisament, va ser l’escenari de l’espectacle d’inauguració, a càrrec de la companyia occitana, de l’Ardeixa, DÍRTZ Theatre. Els artistes Jolanda Löllmann i Charlie Denat, formats en circ, dansa i titelles, van excel·lir en la representació de ShortStories, un tríptic format per les peces breus Alias, Nonna(s) don’t cry i Le troisième pas. Les dues primeres són uns magnífics solos de Denat i Löllmann en els que hom es pregunta qui manipula a qui. On els intèrprets juguen a l’entorn de l’enigma del desdoblament, de l’espiritualitat de l’ésser humà, de la diferència entre interior i exterior, sense mirar d’explicar una història concreta, qüestió que, per a un públic que du una jornada intensa, en dificulta la recepció. Tot és qüestió de deixar-se suggerir.
A ShortStories, un home torturat, sorgit de l’interior d’un jove ballarí, que sembla que dugui el pes del món a les espatlles, dona pas en la següent història a una anciana manipulada per una dona jove, a un nou joc entre interior i exterior, entre aparença i realitat, que resulta un homenatge a totes les mares, a les seves mares i a les mares d’aquestes. El virtuosisme pel que fa a dansa i sobretot a la manipulació dels titelles arriba al seu zenit en la tercera peça del tríptic, un pas a deux, que es converteix en un pas a tres i que aprofundeix en la noció d’interdependència. Sensacionals. Possiblement una de les millors inauguracions de la fira des de Hullu, dels Blick Théâtre, que presentava però un problema: la suma de les tres peces no fa un espectacle rodó.
Abans de l’espectacle inaugural, però, l’activitat ja havia començat amb un volum considerable, amb una gran concentració d’espectacles a la Seu Vella i el seu entorn. La Companyia eLe, el duet format per Raquel Batet i Marta Lorente, van mostrar un treball encara no acabat, L’Extraordinària, una peça de titelles de fil que manipulen amb destresa i que incideix en la llibertat individual de la gent gran, en la seva autonomia personal malgrat la seva edat. Presenten dos ancians i les seves facècies a la seva residència, tot esquitxat d’un humor absurd i delirant que entendreix la mirada del públic. Falta acabar la peça, però el camí recorregut és prometedor. I de L’Extraordinària vam caure en la fascinació provocada per Le Faux-Orchestre de La Mue/tte, que va guanyar el Drac d’Or al millor espectacle de carrer i a la proposta més innovadora. Santiago Moreno és un home-orquestra literalment, però també és un titellaire. En la primera part de l’espectacle, carregant un giny semblant a una motxilla que incorpora incomptables instruments, amb politges i cordes que serveixen per tocar-los, Moreno interpreta de manera impecable una peça que podria ben ser un bolero. A la segona part, Moreno té un company sobre l’escena, el seu propi desdoblament, un altre músic amb el qual, esquena contra esquena, dialoga a través de la música però també del moviment, les cordes i politges que els uneixen i la dependència que té l’un del l’altre. L’efecte és sorprenent.
Virtualitat i virtuosisme
The Erlking és una proposta de titelles virtuals 360º del Puppet Theatre Zwickau (Alemanya). És tota una experiència, amb alguns inconvenients per gaudir-ne plenament. L’espectacle es basa en una llegenda pertanyent a la mitologia nòrdica, la de l’Erlking, un sinistre rei elf que resideix al bosc i mata les criatures que hi romanen massa temps. Aquesta història va ser incorporada a la literatura romàntica alemanya a través de l’obra de Herder, però sobretot de la de Goethe i el poema homònim, que és en el que es basa l’espectacle. Per gaudir de l’espectacle el públic cal que es calci unes ulleres de realitat virtual i és aleshores quan apareixen els problemes: et pots marejar i aquest efecte s’accentua perquè et trobes en una clariana de bosc en la qual entren i surten aleatòriament els dos protagonistes humans de la història, els esperits del bosc, el mateix Erlking…, però mai saps per on sortiran, la qual cosa t’obliga a girar-te constantment i perds part de l’acció, fins que desisteixes d’intentar localitzar en quin punt de la clariana entraran els personatges. Els titelles, elaborats en la seva majoria a base d’ossos i branques, són molt bonics i la història, romàntica, en el sentit més escabrós del terme.
L’aire fresc s’agraeix, abans d’entrar a veure Folie à deux, de la joveníssima companyia Col·lectiu La Diógenes. Laia Campamà i Pau Garcia presenten una peça breu, sense paraules, en que dos personatges comparteixen espai i ballen abans del comiat definitiu. La dificultat per comunicar-se sembla que és el catalitzador dramàtic d’una història en que els titelles són les mans dels titellaires, que juguen però amb tot el seu cos convertint la mitja hora que dura l’espectacle en una coreografia mesuradíssima. L’aportació en la direcció de Zero en Conducta hi deu tenir quelcom a veure. Impossible no pensar en els deliciosos 20 minuts de Normalmente o viceversa, de Tercio Incluso, que també es va poder veure a Lleida en una edició anterior de la fira, al mateix espai (església de Sant Martí) i en una disposició escènica similar.
La trinitat de l’excel·lència i el gamberrisme
El Testament (Zum Zum Teatre), Corpus (Xavi Bobés) i Entrañas (El Patio) van ser, de llarg, els millors espectacles de la fira, juntament amb els espectacles d’inauguració i clausura. El Testament és una peça de teatre d’objectes per adults fruit d’un procés d’introspecció del seu creador, Ramon Molins, instigat per Jokin Oregi, que participa en una dramatúrgia i una direcció fetes a vuit braços pels mateixos Oregi i Molins, però també amb la intervenció d’Izaskun Fernández i Julian Sáenz, que són els membres de la companyia El Patio (la Rioja). A partir d’una qüestió de caràcter existencial —Quina serà la nostra petjada en aquesta societat? Què deixarem darrera nostre en herència?— Ramon Molins basteix un monòleg carregat d’humor, d’emoció, de passió i d’amor tot fent una repassada a la seva trajectòria personal i professional amb una autenticitat, senzillesa i humilitat que desarmen i provoquen la catarsi col·lectiva que es va viure a la sala de l’Orfeó.
Ramon Molins, que s’ha dedicat tota la vida al teatre però que a més és el que en podríem anomenar activista cultural i veïnal, té la gran habilitat de resignificar els objectes neutres que va utilitzant per explicar la història, atorgant-los una càrrega emocional i simbòlica nova de manera similar a com ho fan els Detectius d’Objectes (Oligor, Larios, Bobés) o els mateixos membres d’El Patio en els seus espectacles. El millor de tot és comprovar com aquesta proposta, d’un gran risc pel que suposa mostrar-se, despullar-se, que sempre és un acte íntim, pren paradoxalment una dimensió universal que permet que el públic s’hi vegi reflectit. L’impacte és dels que es recorda tota la vida. Va guanyar molt justament el Drac d’Or del jurat de les autonomies i el de la millor dramatúrgia.
Un altre mestre en la manipulació dels objectes és Xavi Bobés. El seu Corpus és una peça bellíssima, profundament humanista, en la que el manipulador recorre a principis de l’ikebana japonès per mostrar-nos d’una manera radicalment poètica el cicle vital, essent tot fruit de l’observació atenta. Percebem el pas del temps, la interacció de l’home amb la natura, les ferides que aquest li infligeix, la relació amb allò que l’envolta i, finalment, la seva desaparició mentre la vida continua i la natura torna a fer seu l’espai, per tornar a començar el cercle. Mentre Bobés es mou amb exactitud ritual, l’escultura va prenent forma i Frances Bartlett, que interpreta amb saviesa peces del barroc (E.F. dall’ Abaco, O. Gibbons) i pròpies, hi posa la textura i l’emoció. També s’aprecia en aquesta peça una subtil crítica al capitalisme. Corpus, que es va estrenar l’any 2020, ha estat guanyador del Drac d’Or del jurat internacional de l’edició d’enguany de la fira.
La jornada es va arrodonir amb Entrañas, el nou espectacle d’El Patio, que s’estrenava a Catalunya. Izaskun Fernández i Julian Sáenz, tal i com van explicar després de la funció, van decidir un bon dia iniciar un procés d’investigació sobre l’anatomia humana. I van quedar atrapats. Cercant la resposta a preguntes com ara, de què estem fets?, o com és possible que un conjunt de matèria prengui vida?, els dos titellaires, atrapats pel llenguatge científic i la seva estranya poètica, van gratar i gratar, fins que el problema va ser filtrar la quantitat d’informació que manegaven, acotar una qüestió que amenaçava de sepultar-los.
El seu afany investigador en descobrir tractats antics sobre el cos humà va ser similar al de l’aventurer quan topa amb llibres i gravats antics de geografia o ciències naturals, amb mapes de llocs remots, noms exòtics i misteriosos. Les preguntes sobre aquest inesperat univers s’apilonen i com més s’aprofundeix, sorgeixen més dubtes, que són el catalitzador dramatúrgic de la peça. A Entrañas funciona a la perfecció el joc de contraposar el pla científic, material, empíric, racional, amb el pla emocional, el dels sentiments. Funciona gràcies a que Fernández i Sáenz superen el repte de guiar l’espectador en un viatge aparentment complex, que combina els dos plans, amb el llenguatge artístic que ja els coneixem i que va creant escola. L’espectacle va ser mereixedor del Drac d’Or a la millor escenografia.
La jornada va tancar amb una gamberrada, Els secrets d’Ecdisi, de Twisted Fairground, que ells mateixos bategen com a experiència “bizarre” (estranya). Els secrets d’Ecdisi presenta un parell de xarlatans i tres atraccions que són una veritable bogeria: Kazimira i els bessons perillosos, l’Hospital de l’Infern i Serpentina. Tot plegat té l’aire d’una atracció de fira absolutament decadent, amb un presentador gairebé sense veu, que no domina l’idioma i que s’entendria millor fins i tot si parlés en la seva llengua materna, una ajudant d’allò més inquietant, ninots deformes, molt de desvergonyiment i un punt d’humor negre que culmina amb l’actuació de Serpentina, un titella gegant d’una ballarina del ventre amb dues serps manipulat com si fos un camió. És tot passat de rosca, demencial, però perfectament adequat en el context d’una fira o festival.
Tancament excepcional
La darrera jornada també va resultar molt intensa. Per començar, Manual, dels uruguaians Coriolis, una peça bastida a partir de diverses mans que es mouen, treballen i construeixen diversos mons amb una poètica i plasticitat inusuals. Es tracta d’un espectacle sense text, que enllaça històries independents entre elles i que toquen diversos temes que van des de la violència, a la soledat o el masclisme, passant per la solidaritat o el poder. Una tècnica impecable i una dramatúrgia amb algun punt feble que no va impedir que s’emportessin el Drac d’Or de jurat juvenil.
Kahina, de Blick Theatre, és una faula post-apocalíptica més aviat estranya, que té una dramatúrgia irregular i barreja llenguatges com els titelles o el circ, però no aconsegueix enganxar al públic. També és irregular la dramatúrgia de KariGuri de Giramàgic, tot i que la peça juga fort i amb encert —només cal veure com la canalla es mostra alerta tota l’estona— la carta de la màgia i els trucs visuals. L’obra es manté gràcies a la continua creació d’imatges que provoca la trobada de dos personatges en un món oníric, que sembla regit per una mena de filosofia feng shui. A la Mostra d’Igualada es va endur el premi del públic i a Lleida ha guanyat el Drac d’Or al millor espectacle infantil/familiar.
El disgust de no poder gaudir del Trucioli de Coppelia Theatre, baixa a darrera hora, i la seva interpretació de l’obra surrealista de Remedios Varo, es va veure assuaujat per l’assistència a la sensacional conferència-espectacle del mestre Toni Rumbau, El Titiritero, el Doble y la Sombra, a la qual va assistir molta gent de la professió. Aquest titellaire d’una trajectòria dilatada —va ser fundador de la històrica companyia La Fanfarra i del Teatre Malic—, investigador i imprescindible divulgador del gènere —és responsable dels portals Putxinel·li, Titeresante i Puppetring—, que va comptar amb la complicitat d’Eudald Ferré, va començar parlant de l’origen dels titelles, que apareixen quan la màscara assoleix la seva pròpia autonomia i es produeix el desdoblament. Aleshores va fer acte de presència, invocat pel titellaire, un vell company, l’aventurer ibèric i trifàsic, l’històric Malic. L’humor, la ironia i una voluntat pedagògica inequívoca van amarar el discurs de Rumbau a l’hora de mirar d’explicar el fet titellaire a través del titella de guant, però també de la projecció d’ombres. Una veritable delícia.
Abans de l’espectacle de clausura, el nord-americà Phillip Huber (Huber Marionettes) va fer una veritable exhibició de virtuosisme en la manipulació de titelles de fil amb l’espectacle en format revista Suspended Animation, que es va endur el Drac d’Or del jurat infantil. La traca final de la fira va arribar de la mà de la companyia xilena Belova-Iacobelli, que van oferir una funció de la peça Loco, basada en Diari d’un boig, de Gogol, a La Llotja. No és fàcil trobar artistes que excel·leixin de la manera com ho van fer Tita Iacobelli i Marta Pereira tant en la manipulació del titella que representa el protagonista, un humil funcionari, un copista que inicia un periple delirant a la recerca de la seva identitat fins que es convenç que és el rei d’Espanya, com en la interpretació, la impostació de la veu, el moviment precís i l’atenció als detalls.
La peça de Gogol és ideal per a la seva adaptació a un espectacle de titelles —també constitueix, però, un risc— pel fet que l’autor ucraïnès aprofundeix en la naturalesa múltiple de cadascú de nosaltres, sobre els nostres desitjos i la necessitat que tenim d’aparentar per tal de ser acceptats, que desencadena una lluita contra la realitat, contra allò que està establert. En aquest sentit, Iacobelli i Pereira fan una feina primotera jugant a fons els mecanismes de d’interdependència que s’estableixen entre elles i el titella per mostrar tot el seu univers, molt particular. És una posada en escena d’una sensacional alçada poètica, potenciada per una il·luminació molt ben pensada, per un espai sonor que n’accentua el caràcter oníric i pels trucs visuals. Tot hi aporta una mena de màgia que afavoreix els passatges de teatre de l’absurd, que sovintegen en aquesta història del funcionari atrapat en la rutina fins que els límits de la realitat i la fantasia es difuminen i es submergeix en un univers delirant. Intel·ligència, sensibilitat, poesia, rigor, originalitat i professionalitat són qualitats que es poden atribuir a aquest muntatge que va cloure la Fira de Titelles de Lleida 2023 i que va donar pas a un emotiu acte de lliurament dels premis Drac d’Or.
