EDICIÓ 2023
AUDIOTEATRE
L'EMPESTAT
Pròsper, Miranda i els demés nàufrags han deixat ja l’illa. Caliban i Ariel són alliberats. Per fi resten sols. Aïllats. Caliban torna a ser amo del seu petit regne, però ja no tornarà a ser el d’abans, ara que ha après a posar paraules al seu turment, que s’ha infectat d’aquesta plaga que és la llengua, que sols li serveix per evocar el món que l’ha traït; un univers empestat. La mussitació d’una llengua que exprimirà fins a fer-ne un drama: aquest L’Empestat és una perversió de La Tempestat de Shakespeare, basada en les figures esclavitzades de Caliban i d’Ariel. Una personal reescriptura, com ja ho va ser La Caiguda d’Amlet versionant Hamlet, també dirigida per Xavier Albertí i estrenada el Temporada Alta de 2007, però aquest cop acompanyat de l’actor i músic Carles Pedragosa, que alhora interpreta en directe la Sonata núm. 17 de Beethoven intitulada La Tempesta. Us oferim un fragment de la peça, que es va estrenar el 28 de novembre del 2015 a la Sala La Planeta de Girona, interpretat per Jordi Oriol.
Autor text: Dani Chicano
AUDIOTEATRE
IVAN:
A mi em diuen l’empestat
l’home tort, el desdenyat
sóc l’Estrany
el malentès
l’Home Revoltat 1
l’un i l’altre
i tot plegat.
1 L’Étranger, Le Malentendu, L’Homme révolté, són obres d’Albert Camus. Autor també de La Peste.
Jo sóc d’un altre país
d’un altre barri
d’una altra part
vingut del fons marí.
Jo sóc d’una altra solitud
d’una altra gàbia
d’una altra
ràbia
sóc genuïnament mal geniüt.
Jo no sóc com els altres
no.
Sóc un ent
diferent.
Jo
sóc
l’altre.
I és que
la meva lògica
ment
es defineix
biològica-
ment
amb la idea que m’he fet de la biologia:
jo pixo, ejaculo, ploro.
Amén.
Suar
cagar
qui sap si vomitar. 2
2 Fragment de Hamlet, Acte III, Escena I: “Morir, dormir. Qui sap si somniar.”
Evito els pensaments
i els sentiments els deixo
als experts
especialistes
als mal anomenats
artistes
aquells que els agrada
mentir
fingir
qui sap si somicar.
Disculpeu el desànim
si això que us dic
us estremeix
però no us enganyeu
l’ànima
no existeix
la llei és un invent
l’esperança una quitança
la por
ho és tot
i l’amor
una xuminada3
sóc una pedra
sóc una pastanaga
un tubercle
una fera
una bèstia avant la lettre.
3 Referència a The Sea and the Mirror de W.H.Auden, al fragment de Caliban to the audience: “…the love nothing, the fear all”.
Mogir
gemir
qui sap si bramar.
Ens cal admetre
que la semença de la pensa
és el llenguatge.
L’intel·lecte està en la parla
i no pas en l’hostatge.
Això és així
aquest és el peatge.
La paraula és una plaga
una rata que s’escola
al llarg d’una cloaca
esmunyint-se per un doll.
Ah, fixeu-vos
el mot “foll”
ens fa anar a tots de corcoll
això dóna lloc
als ulls de poll
que donen peu
a un mot que tuf
quan es descalça
a voltes passa
mentre que “creu”
es clava al cim d’una muntanya
i la “pesta” és un silenci
que reclama ser escoltat.
La paraula és combustible
que crema
i del “ser” i del “no ser”
de cop en pot fer un tema.
Ser o no ser…
Mira: podria ser un emblema!
Fingir
patir
qui sap si delirar
Si no fos perquè en la mort
un no pot saber que ho és
de mort
us ben dic que amb molta dèria
‘m mataria la matèria
la meva
pròpia misèria
per fugir d’aquesta sort
sols tallant aquesta artèria.
Podria ser una drecera
però
certament
la mort
decapita el pensament
i això
vés per on
em provoca cagalera.
És inútil mirar enfront
si no saps què hi ha al darrera.
El saber
se sap
que put.
És una plaga
‘xò és sabut.
Oir
o desoir
aquest és el dilema.
Oir
després capir
aquest és un mal lema.
Prô penso
mal
penso
i em ve el cap allò de que
m’ho repetia sempre quasi
la figura del sant pare
dic
de l’amo
però ja fa molt
de temps
temps ha
ha temps que fa
allò de que
“si l’afecte no t’estova
ho farà el meu fuet de doma;
a tu ningú t’estima;
i si bé el sol t’il·lumina
és
sols
només
perquè no té alternativa”.
La boca és una arma
carregada de saliva
tan tòxica i corrosiva
que de cop empesta l’aire
amb la seva ona expansiva.
Els mots esquitllen les pedres
trenquen cors
desfan glaceres
t’ho arrebaten tot
et deixen pelat
pulit
venut.
Jo abans era sols només
l’abast del que fitava
l’embat del que em venia
de cara
el que entomava;
tan sols el que hi havia
el que habitava
aquí dins
en aquesta illa
(la meva arcàdia).
No em calien mots per definir-me
senyals ni pèls per esgrimir-me.
Ja que res no em refutava
no em sabia cap paraula
tret de “puta” i “barjaula”.
Jo sols era el que veus ara
era rei del meu reialme
el propi cap
de jo de mi
del meu cervell
fins que el destí
o algun mal aire
va fer aparèixer
per art d’enveja
al lladre aquell
del llibre vell
l’impropi pròsper
d’infame infàmia
metzina de l’home
bergant, gentussa
qu’al dar-me la parla
el molt fill de puta
va, i no sé com
m’engatussa
i em ven gat per cabra
i m’ho roba tot
el molt canalla
mamón, canalla!
Un canalla! Un canalla!
el meu reialme per un canalla.
Venjança!
Merdra!
“Venjança”
no és prou sòlid
com a terme
per resumir el meu propòsit
però potser a base de dir-lo
s’afiança.
Venjança!
Venjança-Venjança-Venjant-se-Venjant-Saben
Ja’n saben-Ja’n saben…
…ja en saben
ja
els mots
de dur-nos de cap-
girant-nos de cul-
tibant-nos de mà-
nera que
al fer un tomb
al mot “tomb”
deixa de ser un “tomb”
per tornar-se un simple “mot”.
I del “ser”
passem al “res”
i del res-
tablim el “ser”.
I així ‘nem passant comptes
comptant passes
quan per fi
sentem el cap
jaient el cul
damunt el gebre
(àl-gebra)
i del càlcul
en deriva
el ‘nar de cul
i a la deriva.
CRÈDITS
AUTOR: Jordi Oriol
DIRECCIÓ: Xavier Albertí
INTÈRPRETS: Jordi Oriol i Carles Pedragosa
AJUDANT DE DIRECCIÓ: Albert Arribas
ESPAI: Àlex Aviñoa i Sílvia Delagneau
FOTOGRAFIA: Sílvia Poch
TÈCNIC DE SO: Carles Martínez
ESTUDIS: SER Ràdio Barcelona
