"Estic sorprès per la potència creativa de les companyies"

Joan Alfred Mengual,
president de la TTP

Joan Alfred Mengual és l’actual president de la TTP –Associació Professional de Teatre Per a Tots els Públics de Catalunya- i és un dels dos membres de la companyia De Paper, amb la Núria Lozano. Fan espectacles deliciosos i originals, amb una veu pròpia molt recognoscible. En aquesta entrevista, però, no parlem de la companyia sinó que, com a president de la TTP, fem una repassada a alguns dels aspectes relacionats amb les arts escèniques per a tots els públics –fent-ne una simple reducció, el teatre familiar- del nostre país.

En quin moment ens trobem en el teatre familiar per a tots els públics? Quina és la teva impressió?

Crec que el sector està en un bon moment si ho mirem exclusivament des del punt de vista d’activitat creativa, de potència a nivell d’elaboració de propostes, però segueix estant en el mal moment en què està de fa molts anys pel que fa a la precarietat a nivell de drets laborals i de finançament. Les companyies ho tenen difícil per aconseguir diners per tirar endavant les seves propostes, però aconsegueixen establir un cert equilibri entre aquesta precarietat i la potència creativa, que a mi no deixa de sorprendre’m.

Tot sovint hem sentit que la precarietat esmola la creativitat. És una idea equivocada?

Crec que no és cert i que si tinguéssim bones condicions podríem crear encara millor del que creem. Potser en les companyies de tots els públics no passa tant, però la major part de gent que treballa en el sector de les arts escèniques ha de compatibilitzar-ho amb altres feines, per poder portar endavant la seua activitat creativa. Vull dir que a nivell artístic estem en eixa realitat, però no hi ha dubte que si la gent pogués dedicar-se a crear sense pensar en altres coses o pensar mínimament, la potència es multiplicaria per deu. Vull dir que això de que la fam activa la creativitat, és fals.

Quines passes s'han fet per pal·liar aquesta precarietat?

La meva visió és crítica pel que fa a les millores de les condicions econòmiques i això va d’acord també amb consonància amb la societat en què sembla que cada vegada les condicions laborals, les dels treballadors, són cada vegada pitjors. Hi estem treballant, però cada vegada és més difícil obtenir un sou digne i, en la meva opinió, anem cap a la davallada també en l’àmbit de les arts escèniques.

Cada any s’estrenen desenes de creacions (potser massa, però no entrarem en aquest jardí) a les diferents fires i festivals. Sens dubte, Mostra Igualada continua sent l’epicentre imprescindible, però també s’hi estan fent un lloc molt destacat el Fitkam de Montmeló o la FIET de Sa Xerxa (Vilafranca de Bonany, Mallorca). Com que el familiar cultiva tots els gèneres, també trobem estrenes al Festival Grec de Barcelona, Trapezi de Reus, FiraTàrrega, FiM de Vila-seca, Fira Mediterrània de Manresa, Fira de Titelles de Lleida, Mercè Arts de Carrer i un llarg etcètera. Cada gestor cultural munta un festival. Així doncs, quines estrenes destaquen d’aquests darrers mesos de 2024?

Aquesta idea de que s’haurien d’equipar els recursos i la cura artística del teatre per a adults i el teatre per a tots els públics és pròpia de països amb tradició. Al nostre país, com ho hem de fer?

Les companyies cada vegada estan treballant d’una forma més híbrida, tant a nivell de disciplines, com també a nivell d’edats. És a dir, hi ha molts espectacles que són per a nens, però són plaents o molt adequats també pels adults. El marc mental va canviant a mesura que es va fent també aquesta hibridació entre llenguatges artístics, però també ampliant el camp de lectures que pugui tenir els espectacles i que poden arribar a un públic d’un ampli ventall d’edats. Això vol dir que hi ha diversos professionals que transiten per diversos tipus de companyia, però que han de poder cobrar de manera digna tant si fan espectacles per adults com per a tots els públics. Cal equiparar les condicions econòmiques, perquè si no, no ens en sortirem. Des de la TTP ho intentem -sobretot a través del portal web Escena Familiar-, mirem d’explicar això i mirem de fer-ne pedagogia, explicant com en són d’importants les arts escèniques per a tots els públics i reivindicant-ne el seu valor. El públic no té inconvenient en pagar a un preu concret una entrada per a un espectacle convencional, però si hagués de pagar el mateix preu per un adequat per a tots els públics, remugaria. Cal millorar aquest aspecte.

Es programa poc teatre per a tots els públics en aquest país?

Jo crec que és programa poc, en general, però a més tenim la mala sort que una part de les arts escèniques que es programen per a públic familiar són, en moltes ocasions, productes molt comercials o molt prefabricats, o que van una línia de coses que ja surten a la televisió i que no provenen de l’àmbit de les arts escèniques, sinó d’altres àmbits més mainstream. Això ens fa un mal favor, perquè al final estàs treballant amb un llenguatge que és televisiu, un llenguatge que potser és de concerts de masses i importar-lo a un altre àmbit en que fa molts anys que s’està treballant molt bé un altre tipus de llenguatge, i en què s’estan aconseguint fer coses meravelloses, doncs el que fa és trinxar-ho tot i s’acaba esclafant la feina que hi ha feta per les companyies, que han anat conquerint els teatres. Jo, que sóc valencià, hi puc posar una mica de distància i veig que a Catalunya s’ha fet un esforç enorme per créixer a nivell teatral des de fa gairebé un segle però crec que no donem prou valor a tot això. És una llàstima. També ho és que no hi hagi una perspectiva clara de futur.

A Catalunya, pel que fa a arts escèniques per a tots els públics, existeixen pocs aparadors com ara la Mostra Igualada. Creus que en falten?

Com ha evolucionat aquest programador?

Hi ha un relleu generacional, és normal. Jo ara en tinc cinquanta i possiblement començo a notar que sóc de la vella guàrdia i no estic tan al dia del que fan les noves generacions, doncs el mateix passa amb el col·lectiu dels programadors, que hi ha relleu i les fires i mostres han de tenir en compte com captar-los i mantenir el seu atractiu i la seva funcionalitat tant per les companyies com pels programadors.

Canviem una mica de tema i parlem d’aspectes creatius. Com creus que han evolucionat els llenguatges artístics en el vostre àmbit, amb la fusió d’aquests i la irrupció de la tecnologia digital? Creus que s’abandonarà l’artesania o aquella manera de fer més manual i senzilla?

A la nostra generació ens costa entendre com han muntat els seus moments d’oci les generacions més joves, que ha canviat moltíssim, amb nous formats i possibilitats. Tot això afecta al temps de durada d’un espectacle, el temps que es pot mantenir realment l’atenció del públic, el ritme, la quantitat d’informació o fins i tot els estímuls visuals que vols fer arribar al públic. Això també té relació amb el que deia dels programadors i les fires, que realment ara jo crec que hi ha un procés molt intens per adequar-se als nous formats que consumeix la gent jove. Des de la TTP també hi ha molt d’interès per enganxar al sector més juvenil –a partir de 8 i fins a 14 aproximadament-, que és el que costa més. El sector infantil el tenim més o menys apamat, però el sector juvenil costa. Molt. Hem de ser molt creatius en això.

Ara que has mencionat la TTP, parlem-ne. Quina és la situació actual?

L’altre dia es va apuntar la companyia número 80. Hi ha algunes baixes per jubilació de companyies insígnia que ara són membres honorífics –L’Estaquirot, L’Estenedor, Artristras, Teatre Mòbil…-, però de seguida hi afegim nous membres. Crec que estem en un bon moment i que l’evolució és bona. Al creixement de socis, hi hem d’afegir que hem aconseguit establir una bona mecànica de funcionament d’uns anys ençà gràcies a les juntes directives anteriors i el convenciment que la TTP existeix per lluitar pel bé del sector. Els grups de treball funcionen molt bé, són molt potents i la gent s’hi aboca amb ganes.

Les institucions, responen?

És complicat, però van responent. Quan hi vas a parlar t’adones que tenen molts fronts oberts i que fins fa poc i segons en quin lloc, encara ara, el nostre sector porta penjada l’etiqueta d’intranscendent o no prioritari. Ara bé, també cal que nosaltres fem els deures, treballar per obtenir rellevància i col·laborar frec a frec per tal que et tinguin en consideració, fer-te present per poder jugar un paper rellevant quan es decideixin coses importants pel sector.

Una de les batalles són els ajuts. Els sistemes establerts, són necessaris? Funcionen?

S’han de canviar coses que no funcionen, no ens enganyem. Partim del fet som un sector precari i que les ajudes són vitals per nosaltres. Si no existissin, ho tindríem més complicat per sobreviure, però hem de trobar un equilibri. Si només et guies per la rendibilitat econòmica, està clar que hi hauria molta cultura de la qual no en podríem gaudir, però possiblement cal un ajut inicial per a produir, per posar en marxa espectacles que després es puguin vendre. És un tema complicat, perquè no es pot viure només dels ajuts, no hauria de ser així i crec que no ho és, també cal trobar la capacitat de comercialitzar de manera correcta el teu espectacle per mantenir l’equilibri.

Com és d'important la formació dels professionals del sector, en que em consta que la TTP hi aboca molts esforços?

Hi tenim dedicada una comissió i pensem que és vital la formació per a que totes les companyies estiguem molt actives, incandescents contínuament, tant a nivell creatiu com en aspectes referents a l’administració, que tothom estigui molt al dia dels ajuts als quals pot aspirar i que tothom sigui proactiu, que es puguin moure, reclamar i saber quins itineraris han de fer. Pel que fa a la qüestió artística, com dèiem abans el públic canvia i evoluciona i hem d’estar atents de com va canviant la seva forma de veure els espectacles, de consumir oci i de com canvia o s’introdueixen noves tecnologies. Això té la seva influència el món de les arts escèniques, en la dramatúrgia, la manera d’explicar històries i posar-les en escena i és per això que és necessària la formació contínua.

A la TTP hi ha una gran diversitat pel que fa als llenguatges artístics: teatre, titelles, circ, animació, música, màgia, dansa… i instal·lacions interactives d’autor. Aquestes darreres les acompanyeu en una lluita davant l’administració per tal que tinguin la mateixa consideració que les altres companyies d’arts escèniques, tot i que Catalunya és pionera a Europa en aquest tipus de llenguatge artístic. Aquesta condició se’ls nega –amb tot el que comporta- perquè en les instal·lacions “no existeix la dramatúrgia”. Com està la qüestió?

Ho estem batallant i crec que falta poc. Aquestes companyies –Tombs Creatius, Itinerània, Katakrak, Toc de Fusta…- estan molt inserides també en fires i mostres d’arts escèniques, que és el que són i es relacionen amb la resta de companyies, de la qual cosa sovint en surten aliances artístiques molt interessants. Espero que aquest debat s’acabi aviat, perquè cal tenir una mirada àmplia sobre un sector en el qual actualment hi ha una gran hibridació de gèneres. L’administració ho hauria d’entendre i remar a favor, perquè no es poden posar portes al camp.

Darrera qüestió, quins són els projectes de futur de la TTP?

Té força a veure amb potenciar coses que ja fem. Per exemple, volem donar molta importància a les Jornades CREA, perquè tenim molt d’interès en que sigui una marca de la TTP i un esdeveniment remarcable amb periodicitat anual com és ara. Que sigui un punt ineludible en el calendari per a la gent del sector. També volem convertir Escena Familiar en el portal de referència de les arts escèniques per a tots els públics, per a la qual cosa cal potenciar-lo i finalment volem potenciar la formació continuada al llarg de l’any, abocar-hi recursos per mantenir a les companyies actives i que estiguin al cas de tot el que passa. Aquestes tres línies m’assemblen molt importants.