Edició 2024 – 25
Opinió
Escriure com a refugi
Jordi Palet i Puig, Dramaturg
Casa meva és un refugi. La meva parella és un refugi. La meva família és un refugi. Les meves amistats son refugis. La meva feina és un refugi. La infantesa és un refugi. La meva parla és un refugi.
Fora d’aquests aixoplucs, em sento a la intempèrie, sense saber massa on agafar-me (i sé que aquests refugis son privilegis de ficció, que contrasten amb els milers de refugis reals on milers de persones, si tenen sort, hi van a parar. M’empegueeix, però no sé de quina altra manera explicar-ho).
Dic que la meva feina és un refugi
Però el meu ofici, no: per molt que acumuli experiència, mai tinc la seguretat de qui té taules, bagatge, ofici per fer i desfer a cor què vols. Sempre em sembla que començo de zero, a cada nova obra. I això que ja en duc 41! L’únic que he après d’acumular anys i projectes és la capacitat d’esborrar i tornar a començar sense manies.
I m’agrada escriure per encàrrec perquè és posar-me al lloc de l’altre, com si la meva veu tingués més sentit en un cos aliè que no pas en el meu.
Dic que la meva infantesa és un refugi
Perquè per mi va ser un lloc segur (i sé que no per tothom és així). Hi torno quan em cal aferrar-me a alguna cosa. És on la mirada passa per les mans abans que pel cap, és on la vivència passa pels ulls abans que pels mots i, així mateix, és on els mots passen pel cos abans que per l’enteniment. Darrerament, xoco contra la idea d’infantesa que s’escampa avui: tot massa explicat, tot massa sobreprotegit, tot massa comprable, tot massa de pressa, tot massa poc avorrit. Qui em conegui m’ho haurà sentit a dir més d’un cop: a la colla de’n Pitus, del Zoo de’n Pitus, es reparteixen les tasques que farà cadascú, i als petits no saben què fer-els-hi fer. Atenció: quan diuen «els petits» es refereixen als de 8 anys! Aquests eren els petits, quan jo era petit! Ara, en canvi, els de 8 anys ja sembla que estiguin de tornada de tot… sense haver-hi anat! Crec que ens estem menjant la infantesa. És molt millor ser adolescent, i quan abans millor, perquè aquests ja poden gastar.
Aquest esvoranc és insalvable, no crec que tingui solució. Per això em segueixo refugiant en la infantesa, explicant el món des d’allà, perquè és des d’on em puc permetre el luxe de no entendre’l. I m’agrada escriure per encàrrec perquè és posar-me al lloc de l’altre, com si la meva veu tingués més sentit en un cos aliè que no pas en el meu.
Dic que la meva parla és un refugi
I alhora sento que soc refugi de la parla, com tu ho ets amb el teu idioma. El teu idioma és el del teu pare i el de la teva mare, i en el meu cas, també el de la meva Padrina. Segur que podem identificar a quins nens i nenes se’ls parla i a quins no. Si s’estan hores amb els seus avis, tenen riquesa de vocabulari i facilitat per construir discurs. També passa quan tenen els progenitors xerraires, és clar. En canvi, hi ha nens i nenes a qui a casa no se’ls adrecen. I això no ho salva el teatre… ni el sistema educatiu, tot i que a voltes passin trens que t’esperen i trenes inesperades. Un dia, a una parella que acabaven de ser pares els vaig gosar dir: parleu-li. Sembla obvi, però de vegades ens n’oblidem, d’adreçar-nos a la canalla, i les esponges només absorbeixen si hi ha aigua.
M’agrada escriure per nens i nenes i dir paraules que no s’empren sempre, com per exemple la paraula «aclucar». Cada vegada més tanquem els ulls, en lloc d’aclucar-los, i amb això perdem una manera de mirar. Cada paraula pot ser una finestra, i aclucant una finestra pot ser que l’estiguis obrint a altres mons. Cada paraula pot ser una finestra, i al costat d’una finestra es pot arribar a saber la fórmula secreta per arribar als cent anys.
