En dèiem animació infantil

Jordi López - Músic i membre del grup la Tresca i la Vendresca

Ja fa més de vint-i-sis anys, tres nois que ens havíem conegut a l’escoltisme a l’àrea metropolitana de Barcelona, vam muntar La Tresca i la Verdesca. En aquell moment, d’una formació com la nostra, en dèiem un grup d’animació infantil. Un conjunt musical que interpretàvem un repertori de cançons i danses adreçat a un públic infantil i juvenil buscant la seva participació i interacció (diu que el nom fa la cosa). Però sembla que amb el temps aquesta manera d’anomenar la nostra disciplina artística no ha envellit bé i s’han buscat altres eufemismes per anomenar la música adreçada a nens i nenes. Sembla que “música familiar” és el que té més consens. Pels motius que sigui, s’ha desposseït l’animació de tot valor positiu i l’hem convertit en un concepte anacrònic i, fins i tot, pejoratiu.

Els anys noranta van ser un terreny adobat per poder fer créixer un projecte com el nostre. A Catalunya l’associacionisme i l’educació en el lleure portava una bona embranzida. Els moviments participatius i de dinamització sociocultural que havien sorgit amb l’arribada de la democràcia ja s’havien consolidat, rebien suport econòmic de les administracions i gaudien de bona salut. Arreu florien activitats i festes populars que requerien sovint un animador infantil o un grup d’animació que dinamitzés l’acte mitjançant la música. En aquella època, de referents on emmirallar-nos quan vam començar, tampoc no en faltaven. Hi havia un bon nombre d’animadors i de grups d’animació amb estils força diversos i prou escampats per tot Catalunya; Barcelona i les seves rodalies, a les comarques Gironines, a la plana de Lleida, a pobles de la Catalunya central i, fins i tot algunes propostes al Camp de Tarragona. Tot plegat ens van suposar una bona motivació per engegar el nostre propi projecte i ens va donar prou criteri per anar construint la nostra pròpia identitat artística. Tot aquell planter creixia amb una sabata i una espardenya i, segurament, estava encara molt poc professionalitzat. Els precedents d’aquesta escena que es consolidava tenia uns orígens clars.

Xesco Boix, el referent

A principis dels anys setanta del segle passat, a l’entorn del Grup de Folk sorgeix un moviment de joves que volien cantar cançons populars i músiques tradicionals d’arreu del món, però amb un esperit participatiu i de comunió amb el públic, buscant la contraposició al moviment de la Nova Cançó, que consideràvem massa encarcarat. Era un moviment molt transversal i amb molts interessos i n’hi va haver que també els interessava recuperar i cantar de nou les cançons populars per a infants del repertori tradicional català i també d’arreu del món. De tots aquests joves que decideixen actuar per a nens i nenes en destaca clarament el nom de Xesco Boix. L’any 1971, juntament amb Josep Maria Pujol i Jordi Roura, Núria Ventura i Laura Pérez decideixen fundar el grup Ara va de bo amb aquesta intenció de fer música per a la mainada. En Xesco deixa el grup al cap d’un parell d’anys per emprendre una carrera en solitari. Ara va de bo, amb una formació canviant, han continuat treballant fins fa ben poc i els seus membres han estat dels primers músics a jubilar-se després de tota una carrera professional dedicada al públic més jove, deixant com a llegat una bona tirallonga de discos enregistrats.

Deixeu-me, però, destacar la figura d’en Xesco Boix. Quan deixa Ara va de bo, emprèn en solitari la feina de cantar per a nens i nenes i forja amb rigor, tenacitat i autenticitat una trajectòria professional com a cantant i divulgador. S’emmiralla en el cantant nord-americà Pete Seeger, a qui va conèixer personalment, però hi posa el seu segell propi, demostra un talent i una força especial a l’interpretar cançons i contes i un fort magnetisme per connectar amb el públic. Amb la seva guitarra i el seu banjo va recórrer tot el país actuant en places, escoles i allà on calgui. Realitzà un fotimer d’enregistraments discogràfics i alguns llibres. El seu testimoni encoratja a altres joves a emprendre el mateix camí com a animadors infantils. Amb alguns d’aquests animadors, en Xesco organitza el col·lectiu Cinc dits d’una mà per compartir repertoris i vivències que els ajudessin a fer millor el seu ofici. Però l’any 1984 la seva mort prematura estronca tota la feina que encara li quedava per fer. El personatge esdevé un mite i s’amplifica el seu missatge. La seva transcendència arriba fins als nostres dies. Durant els anys vuitanta la taca s’escampa i sorgeixen noves generacions d’animadors i companyies d’artistes que utilitzen la música per adreçar-se al públic infantil. Els projectes es diversifiquen. Hi ha qui incorpora elements del teatre de carrer i d’aquesta barreja neixen molts grups de cercavila on la música en directe i l’animació continua sent una eina per arribar al públic. N’hi ha que incorporen titelles, d’altres se centren en la música tradicional, pallassos que s’acompanyen de bandes de rock… El ventall era ric i els circuits de festes populars creixia i permetia que tothom anés treballant.

Estancament creatiu

A finals dels anys noranta els animadors i músics que es dedicaven professionalment a fer espectacles per a la canalla tenen la necessitat d’agrupar-se en un col·lectiu. Un punt de trobada i una mena de gremi per conèixer-se millor, compartir neguits i tenir més força per reivindicar les necessitats que tenien com a col·lectiu. En aquell moment va néixer l’AMAPEI (Associació de Músics i Animadors Professionals d’Espectacles Infantils). Es va fer molta feina i es van establir lligams, però, per desavinences, pel desgast o la falta de motivació, l’associació es va anar pansint al cap de 10 o 15 anys. També perquè sorgien amb força altres entitats que agrupaven professionals de totes les arts escèniques adreçades a tots els públics com la TTP (Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics) que també va acollir a la gent de la música. La major part de les problemàtiques i necessitats del sector eren comunes a moltes disciplines i tothom s’hi sentia representat.

En aquests primers anys del tombant de segle, la meva opinió és que la disciplina artística de l’animació cau en un cert estancament creatiu. Les fórmules es repeteixen sense acabar de donar una resposta que s’adapti als nous temps. L’efervescència que s’havia viscut i la potència del referent que suposava la figura del Xesco Boix penso que fins i tot pesa massa. Les propostes cauen en clixés musicals i artístics en general. Queden encasellades en una estètica i una manera de fer que des de fora es veu antiga i que no troba l’encaix en la modernitat dels temps. Arriben uns temps on la forma pesa massa i fa que els públics i els programadors perdin l’interès en el contingut dels espectacles d’animació. Animadors i grups continuen treballant. Sembla, així i tot, que l’animació continua fent falta en molts moments del cicle festiu, però tot es mou en una esfera que no transcendeix als mitjans de comunicació ni al públic més general.

Per contrast, en aquesta època, altres disciplines artístiques de les arts escèniques adreçades a la infància sí que han patit una evolució i un creixement. Les companyies de teatre, de titelles, circ… es professionalitzen molt i això té un impacte en les creacions dels espectacles que sorgeixen, que fan un salt de qualitat. S’aposta per invertir i posar més intenció en les dramatúrgies, la construcció d’escenografies i de titelles, els vestuaris, els aspectes tècnics d’il·luminació, so, projeccions… Creix la qualitat i el prestigi de l’espectacle per a infants. Això es nota en les programacions i fins i tot moltes companyies catalanes entren en els circuits de festivals internacionals. Exceptuant algunes companyies del món de la música per a nens i nenes, els grups i animadors continuen treballant però sense desenvolupar massa molts aspectes de les seves creacions.

També és en aquesta primera dècada dels anys dos mil que des de totes les arts escèniques es qüestiona el terme “infantil” per definir els espectacles. Es busca reflectir que els espectacles van adreçats a un públic més ampli, que els infants venen als espectacles acompanyats d’adults i que els espectacles també tenen registres per agradar tant a petits com a grans. Es consoliden termes com “tots públics” o “públic familiar”

La Tresca, posada en context

Recordo que en aquests moments des de La Tresca tot això ho vivíem amb certa crisi interna. L’animació ens donava feina, però també ens feia sentir incòmodes. Ens sentíem una mica descol·locats i estancats. Vam optar per centrar-nos en la música i no veure-la tant com una eina de dinamització sinó com la nostra finalitat. Vam intentar eixamplar el nostre ventall de propostes. La voluntat era crear espectacles per realitzar dins els teatres sense buscar la participació del públic. Vam aventurar-nos amb nous llenguatges i vam encetar una època de coproduccions treballant amb companyies de teatre familiar.

Però en els últims anys s’ha produït un canvi espectacular en l’escena de la música familiar (tothom sembla trobar-se millor amb aquesta etiqueta). Alguns grups i artistes han trencat el sostre de vidre que hi havia pel que fa a la popularitat i arriben a un públic més majoritari que sembla que descobreixi de nou que hi ha música per a infants i famílies. Neix un nou circuit amb espectacles molt més multitudinaris. No us sabria explicar del cert quins són els motius que han permès aquest espetec, però intentaré aportar-ne alguns.

D’entrada la societat ha posat una mica més al centre els infants i la seva criança. Els nous pares i mares, o millor dit, les noves famílies, han posat més consciència en l’educació dels seus fills i filles. Volen oferir-los també una vida cultural rica i es busquen experiències satisfactòries per viure plegats en família, sobretot en la primera infància. Això també arriba a la música i creix el nombre de famílies que paren atenció en quina música volen que escolti la seva descendència.

Un altre motiu seria el creixement exponencial del món audiovisual. Els nens i les nenes disposen de moltes més pantalles i els vídeos arriben per terra, mar i aire. Alguns artistes han cuidat molt la seva producció audiovisual i han crescut moltíssim en les visualitzacions dels vídeos i, per tant, en popularitat. Amb l’aparició de les plataformes de televisió aquest vessant anirà segur a més. Les xarxes socials també han afavorit tot aquest procés. Les últimes generacions de pares i mares estan molt connectats i les xarxes són uns dels principals canals d’informació. Els artistes que han sabut entrar en aquest llenguatge poden connectar molt fàcilment amb un gruix molt més ampli de públic i fer arribar les seves propostes a molta més gent.

Les companyies que creixien s’han sabut professionalitzar i han fet créixer els seus productes artístics a la mesura que s’eixamplava la seva base de públic. Segur que també hi ha ajudat el fet que en els últims anys el públic escolta amb molts menys complexes música en català. Hi ha molta més producció d’artistes joves catalans que tenen el talent i els mitjans per arribar al públic. Si el públic consumeix amb més normalitat música en català, l’ofereixen als seus infant. Si creix el mercat creixen les produccions. Ara falta que aquesta producció també creixi en qualitat perquè tothom s’apunta al carro de fer música per a nens i nenes i a les plataformes hi ha un munt de produccions carregades de clixés i de pedagogia, entrada amb calçador, que no acabo d’esbrinar d’on surten i que trobo molt poc interessants.

En tot cas, la professionalització ha portat a aquesta nova escena adaptar-se millor als temps actuals i s’ha donat una millor resposta als temps. Sembla que així s’ha omplert una mica aquest buit que hi ha de música per a públic familiar en català per a un públic més majoritari.

El paper dels festivals

Deixeu-me afegir a tot això que en els últims anys, dins l’oferta musical del país, s’han imposat amb molta força els festivals. S’han escampat amb gran èxit per tot el territori. Els organitzadors d’aquests festivals han ensumat que el públic familiar és un client emergent que arriba amb molta força i en molts d’aquests festivals han fet un lloc dins la seva programació donant cabuda a aquesta nova escena de grups que despunten. I jo encara diria més; també han crescut pel territori festivals que s’adrecen només a públic familiar. En aquestes noves finestres festivaleres per a públic familiar, a part d’acollir alguns grups adreçats realment a públic familiar el criteri del programador és el de fer-hi actuar grups de música d’adults ja populars que actuen també per a nens i nenes. L’adaptació que sembla que fan en aquests festivals per ajustar-se al públic més menut és fer un concert més curt i abaixar el volum. És totalment lícit i respecto aquesta opció perquè a molts pares ens agrada anar a veure els grups que ens agraden amb els nostres fills (i m’hi incloc), però quan la mirada del grup que es proposa actuar per mainada no és prou respectuosa o no acaba de saber com connectar amb aquest públic, sento que ens estan donant gat per llebre. Quan aquests grups són molt populars, trobo que juguen injustament amb avantatge.

En tot cas, mirant de concloure tota aquesta història, tenim un nou paradigma de la música per a nens i nenes que s’està adaptant a l’actualitat. Els artistes busquem la modernitat defugint de tot allò que pugui semblar “kumbaià”. Refugiats en la nova etiqueta de “música familiar”, sembla que hem oblidat els nostres orígens. D’acord a dir que el sector de la música per a infants arrossega un deix d’antigor. Que la professionalització ens ajudarà a fer pujar la qualitat de les nostres produccions, però espero que vetllar massa per la forma no ens faci perdre el contingut. Que un arrebossat espectacular, cruixent i saborós no ens faci oblidar que dins la rodanxa hi hem de tenir un calamar de qualitat, nutritiu i cuinat al punt. No voldria ser dels que donen gat per llebre.

Després de tots aquests anys de dedicació professional a la música infantil o familiar (digueu ne com vulgueu, que ja no sé si el nom fa la cosa) em sento reenamorat de nou per la disciplina de l’animació, per la capacitat de plantar-se davant un auditori que potser no sap ni qui ets i tenir les eines per cridar la seva atenció, captivar-lo prou perquè participi i interaccioni, s’emocioni, que es commogui i, en definitiva, modificar-lo, tocar-li “l’ànima”. Penso que aquest és el nostre ofici, que cal anar polint, millorant, renovant, actualitzant, però sense perdre l’essència i l’autenticitat. La música i les cançons són la nostra matèria primera i hi hem de posar el cor, l’ànima i el nostre saber en compondre-les i interpretar-les, però en pujar-les dalt d’un escenari, si volem connectar amb el nostre públic, haurem d’utilitzar les eines que ens dóna l’animació, un gènere autòcton que a Catalunya s’ha desenvolupat d’una manera especial i genuïna. Que, en lloc de defugir-ne, n’hem d’estar orgullosos.